10. FUNCIONS BÀSIQUES DEL CÒMIC

Funció recreativa

Cal entendre allò recreatiu en un sentit ampli. Les vinyetes dels còmics tenen una evident finalitat, l’entreteniment del lector. Més allà d’aquesta primera aplicació, la funció recreativa abasta tambien les tendències del còmic de creació. La mateixa denominació d’aquest mitjà -còmic, tebeo, historieta… sembla limitar el seu abast a un divertiment subcultural. No obstant açò, al llarg de la seua encara curta història, el recreatiu ha anat compatibilitzant-se amb continguts d’alt valor plàstic i narratiu.

En els seus orígens, els còmics posseeixen amb exclusivitat una funció evasiva. Els gèneres que consoliden -com les sèries humorístiques de xiquets, les d’animals antropomorfos o les d’aventures- responen plenament a eixa finalitat recreativa.

El genere negre -una dels principals corrents del còmic- també respon a idèntica funció. En la mateixa línia se situen els còmics de ciència ficció.

Funció persuasiva

La funció persuasiva sol circumscriure’s a aquelles imatges que pretenen alguna cosa del destinatari. L’exemple més evident és el de la publicitat. En aquest sentit, no sembla que la funció persuasiva tinga una gran transcendència en el còmic. Encara que en ocasions els missatges publicitaris se serveixen de recursos propis del llenguatge del còmic, no deixa de ser una aplicació marginal. No obstant açò, aquesta segona funció cobra la seua major transcendència quan -de forma més o menys soterrada-  acompanya a la de la simple recreació. Amb freqüència, les historietes transmeten una manera d’entendre la vida, unes actituds davant certs problemes, uns valors determinats. Sota l’aparença d’un mer entreteniment s’adverteix una conscient voluntat de persuasió.

Funció formativa

La funció formativa de la historieta posseeix una especial rellevància en l’àmbit educatiu. En l’aula, el còmic té una aplicació; la de convertir-se en un element més en el procés d’aprenentatge. Les seues possibilitats com a mecanisme de motivació en l’adquisició de coneixements i, alhora, com a mitjans per a exercitar l’expressió, són molt àmplies.
Existeixen ja moltes publicacions, l’explotació de les quals sembla especialment indicada en l’aula, sobretot en àrees com els idiomes, les ciències socials o la literatura. En la didàctica del llenguatge és on segurament s’obri el camp d’actuació més pertinent per al còmic; per exemple, per a la superació de dificultats de lectura i escriptura.

Més enllà d’aquestes aplicacions didàctiques -enquadrables dins de l’anomenada pedagogia amb imatges–, és possible abordar el fenomen del còmic en si mateix, com a mitjà d’expressió. Aquesta altra faceta es trobaria dins del camp de la pedagogia de la pròpia imatge Els alumnes poden endinsar-se en la comprensió del llenguatge del còmic a través de jocs i exercicis que culminarien en l’elaboració de les seues pròpies historietes.